L’INTRUS

Diana Rivas Borrajo (3rE)

Ja no ho suportava més. L'angoixa, el dolor, la impotència, li havien derrotat finalment. Va obrir la finestra, va mirar al carrer i, amb llàgrimes en els ulls, es va proposar llançar-se al buit. Tot va començar un mes i mig abans. La crisi de la qual el govern tant parlava, havia fet mossa també en ell. Aquella tarda, li acabaven de comunicar el seu acomiadament. - No és gens personal, crea'm. L'empresa està contenta amb el seu treball però, s'aveïnen dolents temps i cal ajustar-se el cinturó. Qui anava a preveure allò. El pitjor és que tampoc s'havia molestat a estalviar i pel temps que duia treballant, no li corresponia tot just atur. Tampoc tenia família a la qual demanar ajuda. Allò no pintava gens bé. Va sortir de l'empresa cabizbajo i una mica deprimit. Com cada dia, es va acostar al quiosc del cantó i va comprar el periòdic. Es va asseure en un banc i va tractar d'ordenar les idees que s'amuntegaven en el seu cap. Una angoixa terrible s'estava apoderant d'ell i havia de fer alguna cosa abans de convertís en el seu presoner. Va obrir el periòdic per la pàgina de borsa de treball i repàs uneixo a un tots els anuncis.
Vol guanyar 4.000 Euros de forma fàcil i ràpida? Necessitem cinc persones per a testar una nova vacuna. Interessats dirigeixin-se a: Laboratoris Farmaport . Avinguda de la Concepció s/n Polígon Les Mates. Madrid -Quatre mil euros! Va pensar Això li donaria un marge d'actuació considerable. Aquests diners li permetria buscar una ocupació amb una òptica completament distinta, sense la premura i el desesper que ara li embargaven. Però, ningú anava a donar-li quatre mil euros per no-res i aquesta vacuna...I si li inoculaven una mica perillós? Aquella nit, Andrés no va poder pegar ull. Va somiar amb virus que deformaven el seu rostre, amb que el seu cos quedava paralitzat després d'injectar-li la vacuna, amb malalties terminals...Quan va sonar el despertador ja duia més d'una hora donant voltes en el llit. No perdia gens per preguntar, va pensar mentre submergiria una magdalena en el cafè amb llet . Sempre estava a temps d'anar-se si no veia clar el tema. Vist d'aquella manera, la idea no semblava tan desgavellada. A més, tampoc tenia gens millor que fer aquell matí. - Es tracta d'una vacuna experimental provada en animals. En principi, no hauria d'ocasionar cap reacció adversa sinó, per contra, hauria d'impedir que vostè emmalaltís. Realment, el test que volem realitzar, s'encamina més a controlar el percentatge d'efectivitat de la dosi estàndard en humans, que a altra cosa. - I quin seria el procediment? - Li inocularíem un microorganisme, via intravenosa, la funció de la qual és la de rastrejar l'existència de virus bàsics com la grip, infeccions respiratòries o infeccions cardio basculessis. Després, després de dues hores de control preventiu, podria anar-se a casa fins a la pròxima revisió. - Què seria...?
A la setmana, aproximadament .En aquesta revisió procediríem a inocular-li el virus d'una grip comuna, amb la finalitat de comprovar el grau d'efectivitat de la vacuna. Després de comprovar la seva efectivitat, tan sols queda realitzar una revisió setmanal durant el primer mes i mensual fins que es complix l'any, com simple precaució. - Sembla fàcil i massa bé pagat si realment el risc és tan baix no? - És fàcil i bo, qualsevol prova medica experimental sol estar bé pagada. Creï vostè que si no fos així vindria molta gent que la punxéssim? - Suposo que no. Andrés va prendre la decisió sense pensar tot just. Per quatre mil euros, va pensar, no trigaran a venir més candidats. Si no ho feia ell, ho faria altra persona i necessitava els diners com aigua de maig. Alguna cosa no anava bé. Feia una setmana de la dichosa vacuna i se sentia molt estrany. Li acabaven d'inocular la grip però el mal estar era previ al virus. Havia moments, que hagués jurat que sentia com si alguna cosa es mogués dintre d'ell. Sabia que això era impossible, que tal com li havia dit la doctora, les causes d'aquestes sensacions eren purament psicosomáticas. - El cap pot jugar-nos molt dolentes passades. Afirmava la infermera. Dos dies més tard estava allí de tornada. Els constants vòmits li feien romandre esclau del bany. El seu cos havia desenvolupat algun tipus d'intolerància a certs aliments. El seu cicles de somni també s'havien vist alterats. Era com si alguna cosa dintre d'ell, li impulsés a aixecar-se del llit a la meitat de la nit. També havia començat a sentir enrampades per tot el cos.
I els altres pacients?, També tenen els mateixos símptomes? - Bueno, no exactament. - Què vol dir amb no exactament? - Veurà. Hi ha dos que estan perfectament. - I els altres dos? - Doncs,...es va fer el que es va poder però, va haver una reacció estranya i...
- I?
- Han mort.
- Mort? Però...no se suposa que tan sols era un prova menor i sense riscos? Fotre, fotre! Tregui'm el que cony sigui que m'hagin injectat tirant hòsties!
- No és tan fàcil...no podem treure'l així com així. AL temps va esbrinar que els dos subjectes que estaven bé, eren els dos candidats als quals se'ls va injectar un placebo. Dels tres als quals se'ls havia injectat el microorganisme, només quedava ell amb vida. Cada dia que passava allò anava a pitjor. Va començar a notar que alguna cosa dintre de si tenia vida pròpia, i es movia lliurement pel seu cos. Quan aquest ésser es movia, el dolor que provocava era enorme. En més d'una ocasió, després d'algun d'aquells moviments, Andrés havia sofert alguna que altra hemorràgia. La seva vida s'havia convertit en un autèntic infern. Feia ja més d'un mes que el laboratori li havia injectat aquella cosa i eren incapaces de trobar cap remei. Es passava el dia ingerint quantitats indecents de menjar i beguda i, no obstant això, la sensació de fam i de sed mai li abandonaven. Era com si aquell estrany ésser s'apoderés de tots els recursos alimentosos. Tot just podia agafar el son, els continus moviments li estripaven de dolor. Allò es feia insuportable i Andrés havia de fer una mica per a solucionar-lo.Una idea li assaltava de forma contínua i insistent. Si el que havia en el seu interior estava viu, les seves reaccions no havien de distar massa de les de qualsevol altre ésser viu. La primera norma de qualsevol ésser viu era la supervivència i la d'aquell ésser estava indiscutiblement lligada a la seva. Quin seria la reacció d'aquell ésser si el tractava de llevar-se la vida? Havia a més altre factor afegit. Aquell organisme estava dissenyat per a lluitar contra qualsevol “infecció” interna que pogués amenaçar-li. És a dir, l'enverinament no anava si pot ser. Però, què ocorreria si es llancés per una finestra? Ja no ho suportava més. L'angoixa, el dolor, la impotència, li havien derrotat finalment. Va obrir la finestra, va mirar al carrer i, amb llàgrimes en els ulls, es va proposar llançar-se al buit. - Ara quin tros cabró? Com vas a defensar-te d'això? Va xisclar mentre apuntava la meitat del cos fora de la finestra. Andrés jeia en el sòl immòbil. El seu cap sagnava abundantment i no sentia les seves extremitats. Va escoltar al lluny una sirena que s'acostava. Van passar uns minuts i un home es va inclinar sobre ell, va obrir la seva boca i es va disposar a tractar de reanimarle. Va sentir com li immobilitzaven i li pujaven a l'ambulància. Després va perdre el coneixement. Va obrir els ulls i va mirar al seu al voltant. No havia ningú. Va tractar d'incorporar-se però li dolia absolutament tot el cos De sobte, va escoltar com s'obria la porta de la seva habitació i va veure a una dona abillada amb una bata blanca.
- - Com es troba?, M'escolta?
- - Em dol tot el cos
- - Normal. S'ha trencat vostè les dues cames, el maluc, la clavícula i un canell. A més, per descomptat, del traumatismo cra
ni encefálico.
- Jesús...
- - Si no arriba a ésser pel sanitari que li reanimó en el carrer... Va anar en aquell instant que Andrés es va adonar que alguna cosa era distint. Malgrat el dolor que sentia en tot el seu cos, ja no sentia a aquell ésser dintre de si. Va estar una bona estona immòbil, atent, comprovant que realment ja no li sentia. Ni rastre d'ell, va pensar. Van passar els dies i encara que la recuperació era lenta, anava millorant notablement. No obstant això, alguna cosa no deixava d'inquietar-li. Què hauria estat d'aquell ésser? Aquell matí anaven a donar-li l'alta i Andrés va sentir un especial interès per l'home que al cap i a l'últim, li havia salvat la vida. Li va semblar que, almenys, havia de donar-li les gràcies. Va esperar que la doctora vingués amb els papers de l'alta i va preguntar per ell.Ç
- - Treballa aquí el metge que em va atendre en el carrer?
- - Sí, pertany al nostre servei d'urgències.
- - És que m'agradaria donar-li les gràcies abans d'anar-me. Creo que és el mínim que puc fer.
- - Ja...Veurà, això no va si pot ser.
- - Per? - Està ingressat i en estat molt greu.
- - Què li ocorre?
- - La veritat és que desconeixem l'origen de la infecció. Vòmits, hemorràgies, dolors abdominals...ens té desconcertats. Andrés va mirar a la doctora esglaiat, horroritzat. Desgraciadament, la seva teoria havia estat la correcta. Aquell ésser, com qualsevol altre ésser viu, havia lluitat desesperadamente per la seva supervivència i el, sense saber-lo, havia condemnat a l'home que va salvar la seva vida. Andrés sabia que no passaria ni un sol momenty dia, sense que se sentís tremendament culpable por ello