Nightmare

Estava dormint quan un petit soroll em va despertar...al principi no sabia el que era, però em vaig adonar que eren passos que s'acostaven al meu llit. No vaig voler desvetllar-me del tot, ni tan sols obrir els ulls doncs donava per tiro que era el meu pare o la meva germana que havien entrat un moment per a potser agafar una mica de la meva habitació. El rar va començar quan aquells passos no acabaven mai...tot l'estona els escoltava i vaig començar a tenir por...quan vaig tenir aquesta sensació els passos van començar a sentir-se cada vegada més prop del meu llit i cada vegada més prop fins que de sobte ja no es van escoltar. Jo vaig deixar de respirar durant una bona estona, encara seguia d'esquena a la porta de la meva habitació i ara si que no m'anava a donar-me la volta...no podia, estava aterrit, no podia girar-me, estava engarrotat en aquesta postura. Encara no havia acabat la cosa...vaig començar a respirar molt profund i em vaig donar compte que no podia respirar més lent del pànic que sentia...saber que a les meves esquenes havia alguna cosa i m'aterria. Per un moment no vaig escoltar gens, solament la meva respiració...que no deixava de ser profunda i va anar llavors quan vaig escoltar una segona respiració, és a dir, jo respirava i quan treia l'aire escoltava com algú treia també l'aire...ja no sabia si m'estava "emparanoiant", però ho vaig comprovar quan vaig deixar de respirar per un moment....DÉU MIO...aquella respiració la sentia, havia algú a les meves esquenes...aquesta estranya respiració la començava a sentir cada vegada més prop de mi, cada vegada més prop fins que vaig poder apreciar l'aire en la meva oïda....ELS SEUS LLAVIS ESTAVEN PEGATS A LA MEVA ORELLA...i un crit va sortir de la meva boca que va fer girar-me. Vaig estar un instant assegut, incorporat en el llit esperant que els meus pares s'aixequessin espantats pel crit que havia llançat, però ningú va obrir la meva porta....ningú m'havia escoltat...ERA IMPOSSIBLE, mai havia cridat amb tanta força.....vaig tocar la meva orella i estava gairebé congelada, em dolia del fred...va ser l'experiència més aterridora que he tingut en la meva vida...i ara que la conte no puc evitar treure una llàgrima.

El que us vaig a contar és una cosa que no l'hi desitjaria ni a la meva major enemic. Tot va succeir en un dia de primavera, aquest dia ho tindré gravat en la ment mentre viva, bo sense dilatar-me us ho conto. Arribo el cap de setmana els meus pares van llogar una casa de camp és a dir un cap de setmana en el camp, tots estàvem desitjant d'anar, el divendres ens vam posar en camí un camí llarg a més total que arribem, gens mes veure la casa em van entrar calfreds això no era una casa si no alguna cosa molt rar no s'entrem la meva mare ens va repartir les habitacions a la meva i a la meva germana petita. A la meva em toco la mes llunyana de totes perquè clar la meva germana tenia que estar prop d'ells com és lògic, una vegada situats en cada habitació ens va fer un sopar lleuger vam menjar i ens vam anar a dormir perquè estàvem esgotats(bé qui va poder dormir). Gens mes escoltar el so de la porta tancar-se va ser esglaiador no es que hora seriosa però era ja bastant tarda, el somni s'anava apoderant del meu però a la vora de dormir-me escolti una mica rar com si es tractés de passos però no em podia imaginar el que escoltava perquè el sòl era de rajoles i allò sonava com si caminés algú sobre fusta, els meus ulls es van sortir de les conques(literalment) de la por que tenia em tapi fins a dalt i el so s'escoltava àdhuc mes prop de la porta de la meva habitació fins que de sobte deixo de sonar doncs mes terror tenia, no volia mirar ni a la porta estava rostit de calor vaig decidir treure el cap miri cap a la porta i no es veia gens. Pas una estona i no es va tornar a escoltar absolutament gens vaig pensar que seria la meva imaginació pel temor a aquest lloc, quan mes m'estava tranquil·litzant vaig sentir girar el pom de la porta jo em deia ”això no pot ser no pot estar passant”, per mil·lèsimes de segons vaig pensar en la meva mare que podria ser ella, la porta va començar a obrir-se tan lentament que semblava una eternitat, solament per veure a la meva mare però no era ella va aparèixer la silueta d'una nena vaig pensar que era la meva germana. En la foscor solament podia distingir la silueta li vaig cridar però no em contestava, llavors els meus llavis es van segellar el meu cos es quedo rígid, la silueta s'acosto molt lentament als peus del meu llit es quedo mirant-me una estona no es quant exactament però va anar una eternitat es va girar molt lentament cap a la finestra i es va dirigir a ella, a l'arribar a la seva altura es va parar i va aixecar el braç assenyalant alguna cosa, i com un llampec va sortir i va tancar la porta de l'habitació no podia mes vaig començar a cridar com un desesperat, arribo els meus pares per a veure que em passava l'hi vaig dir, no l'hi creien però la meva cara els va convèncer era tal el terror que tenia que ens vam anar aquesta mateixa nit, a l'endemà em va haver de dur a un psicòleg i àdhuc a dia d'avui segueixo havent d'anar alguna que altra vegada.

Rubén Espinal Crego (3rA)